Col·laboracions

Empreses

Articles

Jordi J. Serra. L'aikido i la triple flexibilitat

Text íntegre de la presentació sobre l’Aikido feta per en Jordi J. Serra, que tingué lloc al Centre de Formació Residencial d’EADA (Escola d’Alta Direcció i Administració d’Empreses), a Collbató, el 17 de febrer del 2006, dins el programa de l’Alumni MBA Weekend ’06, l’encontre anual d’antics alumnes del programa MBA (Master in Business Administration) d’aquesta prestigiosa escola, prèvia al taller impartit l’endemà a més de cent assistents.

Bona nit

Això és Aikido [s'està projectant un vídeo d'aikido].

Es deuen estar demanant què hi fa, aquí, l’Aikido, en aquest món de l’Alta Administració d’Empreses, aparentment tan lluny del seu espai natural. Quins valors ens aporta? Quines idees? Per quin motiu quan el senyor Ponti, un reconegut expert, quan ens parla de la flexibilitat relacionada amb l’empresa, recorre a imatges d’Aikido? Vet aquí una llarga història i un relat apassionant.

Molts de vostès deuen haver vist aquelles pel·lícules èpiques de samurais d’Akira Kurosawa: batalles campals, onades de samurais abraonant-se amb ferotgia sota la polseguera i els núvols de fletxes. Se’n recorden, de Ran o de Kagemusha, l’ombra del guerrer? Recorden la infanteria amb els estendards a l’esquena atacant en massa en el més pur estil Kubrick? Ara, però, el que ens interessa és la cavalleria. Els genets eren els caps, els samurais de rang elevat. Anaven fortament armats: cuirassa, elm, llança, katana, daga i arc i fletxes.

L’inici de la nostra història és un típic episodi de qualsevol d’aquelles batalles: un samurai a cavall cau a terra, perd la muntura i les armes llargues. Vulnerable i a peu, el nostre dissortat protagonista ha de recórrer al que sigui per tal de sobreviure. Ha de trencar amb els seus esquemes mentals i amb la seva imatge i rol de genet, i adaptar-se de seguit a la nova situació, o... morir. Ha de ser extremament flexible en tots els sentits. Aquesta és la primera de les tres flexibilitats que ens conduiran a l’Aikido. El nostre samurai, tanmateix, s’hi ha preparat. Dins del seu ensinistrament hi ha un art anomenat Ju Jutsu, ço és, “tècnica flexible” o “tècnica tova”; ara bé, flexible en el sentit que les armes són rígides i, per comparació, el cos humà és flexible i tou. El Ju Jutsu li ensenya a donar cops, a escanyar, a luxar i trencar articulacions. O caixa o faixa.

El que ens interessa és que dins el repertori del Ju Jutsu també hi havia –i hi ha– tot un conjunt de tècniques que en diem tècniques Aiki. Són aquelles tècniques en què l’articulació que es vol controlar es doblega bo i respectant la seva direcció natural de flexió. Si dobleguem el braç, per exemple, ho fem respectant la direcció natural de flexió tant del colze com del canell, és a dir, sense fer palanca en sentit contrari, la qual cosa el trencaria. L’Aikido, que veiem aquí, prové d’aquesta mena de tècniques.

Fem un salt en el temps. Som a començament del segle xx. L’iniciador o fundador de l’Aikido va ser un gran expert en Ju Jutsu. Es deia Morihei Ueshiba. Va néixer el 1883 i va morir el 1969. El mestre Ueshiba va ser deixeble d’un dels grans, dels grandíssims, del Ju Jutsu, el mestre Sokaku Takeda, un home espaordidor i absolutament impresentable, segons diu la premsa de l’època. Un milhomes amb permís especial per a dur katana malgrat la prohibició general de dur-ne. Un homicida amb diverses morts a l’esquena. Un perill públic.

D’altra banda, el mestre Ueshiba va viure una vida de pel·lícula. La seva història és la de la segona flexibilitat. El seu prestigi arreu del Japó com a lluitador imbatible era immens; espiritualment, però, l’ensenyança de Takeda Sokaku no el podia pas satisfer. El fet cert és que hi va haver tot un seguit de circumstàncies que feren que el mestre Ueshiba ingressés en un grup religiós anomenat Omoto Kyu, liderat pel carismàtic reverend Deguchi. Ueshiba, guerrer consumat, abandona la pràctica marcial per a conrear el seu esperit i la no violència. El grup, que aleshores comptava amb centenars de milers d’afiliats, a causa de la seva ideologia pacifista i les seves intencions ecumèniques topava frontalment amb la política del govern militarista japonès, abocat a una cursa d’armaments que el duria a la II Guerra Mundial.

Els esdeveniments es precipiten: el govern japonès sotmet el reverend Deguchi a arrest domiciliari i li impedeix de difondre les seves doctrines pacifistes i de cooperació universal. Llavors, Deguchi, que, no cal dir-ho, ja s’havia fixat en Ueshiba, té una idea: transmetria la seva doctrina mitjançant les prestigioses tècniques marcials de Ueshiba que ell veia com un mitjà idoni per a presentar la no violència, la tolerància, etc. Així doncs, arribem a la segona flexibilitat. Per encàrrec de Deguchi, Ueshiba va haver d’escometre una empresa formidable: transformar unes tècniques pensades per a fer mal en quelcom d’absolutament diferent: una eina de desenvolupament espiritual i harmonització humana que, tot i així, continués mostrant-se eficaç en el terreny marcial.

Ueshiba va haver de trencar-s’hi el cap, oblidar les seves categories prèvies, aprendre, experimentar, relaxar-se, superar les seves pròpies resistències a canviar, flexibilitzar les perspectives. La cosa ja no era vèncer l’altre, ans atreure’l a la via pacífica sense provocar-li danys irreparables ni esporuguir-lo ni humiliar-lo: tot un exercici de flexibilitat mental, creativitat i eixamplament de mires. El mestre Ueshiba se’n va sortir.

L’Aikido cerca l’harmonia amb l’altre o els altres sense oposar resistència a la seva acció agressiva, però sense cedir davant seu. Ni botxí ni víctima. La idea clau és “guiar”. I definim “guiar” com “crear les condicions perquè una cosa s’esdevingui, i fer fer que s’esdevingui”. Si fem que una cosa passi sense abans haver creat les condicions perquè passi, estarem forçant, i els resultats ens duran a una escalada de violència perjudicial per a tots els participants en la situació. L’estratègia de l’aikidoka, doncs, consisteix a ajuntar-se a l’altre –tot establint una relació harmoniosa amb l’entorn en general i amb l’oponent en particular– i guiar el conjunt format per tots dos cap a una solució creativa.

Així doncs, si vull guiar el cos de l’altre perquè no em faci mal, primer hauré de guiar la seva ment. I per a guiar la seva ment, primer n’hauré de conèixer i controlar la meva, de ment. Això m’obrirà unes possibilitats insospitades sempre que –i heus ací la tercera flexibilitat– jo sigui capaç de convèncer el meu propi cervell, mitjançant exercicis corporals, que disposa de més opcions que les que ja coneix. Tot l’Aikido, doncs, depèn del que jo mateix pugui fer amb la meva pròpia ment. I ara, si els ve de gust, passarem a l’acció [segueix la sessió pràctica d'aikido].

Jordi J. Serra. L'aikido i la triple flexibilitat. Collbató, febrer de 2006

© Jordi J. Serra

Articles

Español