Kenjiro Yoshigasaki. Filosofia japonesa Sobre el Japó, se n'han fet un munt de llibres i de documentals, cap dels quals, però, no descriu el veritable Japó. D'una banda, els estrangers no comprenen pas el Japó en profunditat, i de l'altra, els japonesos tampoc no tenen una idea correcta sobre la resta del món. Nosaltres podem sostenir dues actitud diferents: o bé ens considerem millors que els altres, o bé pensem que els altres són millors que nosaltres. Els cristians (és a dir, els europeus i els emigrants europeus que anaren a les Amèriques, l'Àfrica i Austràlia) mostren aquesta actitud bàsica de superioritat, i és per això que tant el cinema com la televisió que es fan a Europa i als Estats Units ens presenten sobretot gent bona, rica i atractiva, amb actors i actrius que en gran part són persones físicament belles. En un nítid contrast, les pel·lícules japoneses tot sovint ens mostren la gent més pobra, lletja i pitjor, com veiem als films del famós director japonès Akira Kurosawa. Els japonesos creuen que la veritat es pot trobar en la part pitjor de les persones i de la societat. I això es deu al fet que l'actitud bàsica dels japonesos consisteix a pensar que els altres són millors que ells. Cada cop que entro en webs japoneses em colpeix comprovar com, sistemàticament, s'hi parla d'allò en què els forans són millors que ells. Els japonesos sempre miren d'aprendre coses bones dels estrangers. D'altra banda, els europeus i els americans sostenen com a idea fonamental que ells són els millors i el més avançats, i que la resta del món hauria de seguir les seves petges. Quina és la raó històrica d'aquesta actitud japonesa? Si fem un cop d'ull al continent euroasiàtic, hi veurem a l'oest les Illes Britàniques i a l'est l'Arxipèlag Japonès. Això ha generat diverses semblances entre els britànics i els japonesos. Tots dos posseeixen una identitat forta i una societat cohesiva i ben desenvolupada. La diferència és que el mar que hi ha entre França i la Gran Bretanya és molt fàcil de travessar i, en canvi, el que hi ha entre el Japó i la Xina o Corea no ho és gens. Per a una flota, travessar el canal de la Mànega és d'allò més fàcil, però creuar la mar Japonesa esdevenia impossible. Per això, de contactes individuals entre el Japó i el continent, n'hi ha haver; però de relacions militars no n'hi hagué fins que no s'estengué l'ús de la caldera de vapor. Fa cosa de 1.500 anys, la civilització hi va arribar, al Japó, des de Corea, i els japonesos assimilaren la gran civilització xinesa durant els cinc-cents anys següents. En aquesta època la Xina era el país més desenvolupat del món. Fou llavors que els mongols conqueriren la Xina i fins i tot enviaren una flota a la conquesta del Japó, la qual, tanmateix, va naufragar a les aigües de la mar del Japó. Aquest fet va provocar que arreu del Japó s'escampés el convenciment que el mar protegiria el país d'invasions estrangeres i que el Japó s'hauria de desenvolupar tot sol. No cal dir que sempre hi ha haver contactes individuals i que alguns japonesos van arribar a emigrar a Indoxina i a les Filipines; d'operacions militars, però, no n'hi va haver cap. Europa va desenvolupar la navegació i va començar el seu període imperialista ara fa cinc-cents anys i va arribar a països molt llunyans, com és ara el Japó. Ara bé, per tal com la seva capacitat de transport era limitada, les seves conquestes militars s'aturaren a la Xina. D'altra banda, també és veritat que el Japó no desvetllava gaire interès a Europa tret de la seva cultura. Així doncs, les relacions fonamentals entre el Japó i la resta del món romangueren circumscrites a temes culturals. L'actitud japonesa d'aprendre de les cultures foranes ve d'aquí. Del 1800 ençà va començar l'expansió imperialista dels Estats Units gràcies a la caldera de vapor. Des dels estats de Nova Anglaterra, van travessar tot Amèrica del Nord i anaren cap a l'oest i cap al sud. A l'oceà Pacífic, navegar és prou fàcil, i la tecnologia del vapor va permetre que l'armada nord-americana arribés fins al Japó la dècada del 1860. Tot i que no hi pogueren dur prou tropes i armament, sí que hi ocuparen dos ports des dels quals passar a la Xina. Com a conseqüència, Anglaterra, França i Alemanya també n'hi ocuparen d'altres per a competir amb els Estats Units. Tot i això, Europa no estava gaire interessada pel Japó, sinó que s'estimava més utilitzar-lo per a impedir que els americans abastessin la Xina. Com a resultat, el Japó de qui va aprendre a organitzar un exèrcit fonamentat en la indústria de l'acer va ser d'Europa. El desenvolupament industrial del segle XIX es va basar en la presència de mines de carbó a prop de les ciutats, que eren qui hi fornien la mà d'obra. Això es va esdevenir a Europa a països com és ara Suècia, Anglaterra, Bèlgica, Alemanya i Txecoslovàquia, i no pas a Holanda, França, Espanya, Itàlia, Rússia i d'altres, els qual no es pogueren desenvolupar al mateix nivell per l'absència dels esmentats recursos. Als estats de Nova Anglaterra, als Estats Units, i al Japó, sí que hi havia aquestes condicions i doncs conegueren un grandíssim progrés industrial. Un cop més, el Japó aprengué de països estrangers i es desenvolupà industrialment. Del 1900 endavant, la Gran Bretanya i els Estats Units van intentar d'utilitzar el Japó perquè Rússia no envaís la Xina. De fet, van ajudar el Japó a atacar Rússia el 1904 i van permetre l'expansió imperialista nipona a Corea i a la Xina. Això produí quaranta anys d'imperialisme al Japó. Sortosament, però, l'imperialisme no durà prou per a esdevenir tradició i s'esvairà amb la mort de la generació educada durant aquest període. DOSHU (Kenjiro Yoshigasaki) Kenjiro Yoshigasaki. Filosofia japonesa © de la traducció Jordi J. Serra Director d’UBK Ki Dojo Catalunya  
Actualitzat el 17-04-17 español Classe de prova gratuïta!