Entrevista amb Tew Bunnag. El tai-txi és un instrument per a viure millor Tew és un mestre que no ha pretès mai de ser “el mestre”. Un dia ens va dir: “Jo no sóc ni el vostre pare ni la vostra mare; potser una mena de llevadora”. A la major part de nosaltres ens cal disposar d’una referència en la figura del mestre per tal que ens guiï per seguir el camí interior. Ell, però, tot sovint es fa fonedís i hem de continuar caminant pel nostre compte. Potser per aquesta seva manera de ser, tard o d’hora Tew sap desvetllar el mestre intern de cadascú de nosaltres. La font la trobem en la feina, en la pràctica personal. Amb tot, el seu ensenyament vibra dins nostre. A l’Estat espanyol, prop de vuitanta persones que fan classes de tai-txi es van iniciar en l’art amb les seves ensenyances. En aquesta entrevista li volíem demanar l’opinió sobre aquest ensenyament i sobre la identitat d’una “escola” que s’ha generat per inèrcia pròpia. AYAKO: Tu vas fer arts marcials, com ara boxa, karate, taekwondo. Com vas arribar a practicar el tai-txi? TEW: A Taiwan, a la universitat vaig conèixer un home, al centre d’estudis de xinès mandarí, que es deia Liu. Aquest home era mestre d’òpera xinesa i també feia tai-txi. Un dia em va convidar a conèixer el seu tai-txi. Ell feia una forma més aviat pròpia, que vaig començar a practicar. L’any 1965 vaig tornar a Anglaterra amb la intenció d’estudiar a la universitat de Cambridge. Jo estudiava xinès clàssic i allà hi havia un professor anomenat Dr. Lau que va ser el primer traductor del Tao Te King del xinès a l’anglès. Era un gran intel·lectual. De fet, la seva traducció es compta entre les millors d’aquella època. El Dr. Lau també ensenyava tai-txi i portava un petit grup. Devíem ser poc o molt sis persones que practicàvem plegats. Ell era el professor, però més aviat érem una colla d’amics. Amb el Dr. Lau, en mi es va despertar alguna cosa sobre el tai-txi i la cultura xinesa antiga en general. Llavors jo encara feia karate i taekwondo, però el tai-txi m’atreia cada cop més. D’altra banda, amb les arts marcials em sentia limitat. N’estava ben fart, de competències, de tenir un cinturó i de voler ser un bon karateka. Amb els amics de llavors parlàvem de filosofia, però en el fons eren molt competitius i el que els agradava era guanyar. A mi el tai-txi em tocava molt més a dins. Aleshores tenia disset anys i jo era un noi amb un caràcter molt fort, ple d’inquietuds i molt ficat en els moviments dels anys 60 a Anglaterra. Hi havia molta acció i recerca en política i en espiritualitat; però tot plegat estava molt barrejat, era com una enorme amanida. En aquella època, el tai-txi semblava cosa d’un altre planeta. A mi em va proporcionar calma i em va permetre de trobar quelcom de diferent. Quan observava la meva vida, la gent, el país i tot Europa, sentia que el tai-txi podria ser vàlid d’alguna manera. No sabia ben bé com expressar-ho, però ho sentia. El fet cert és que era l’única cosa amb la qual em trobava de gust. Em va ajudar a alentir el ritme i connectar amb mi mateix. Al cap de molts anys vaig trobar una manera de transmetre les qualitats del tai-txi. AYAKO: Com ha evolucionat la teva pràctica com a mestre des del començament fins ara? TEW: Durant els primers anys de la dècada dels seixanta, vaig estar amb el mestre budista tibetà Trumgpa Rimpoché. Estava molt compromès amb les seves ensenyances. Anys a venir, se’n va anar als Estats Units des d’Anglaterra i les persones que estaven amb ell el van seguir. Jo, però, vaig decidir que em quedaria a Europa. El mestre Trumgpa em va aconsellar que m’hi quedés i que explorés i aprofundís la meva pràctica espiritual amb Dhiravamsa. En aquell moment, Dhiravamsa era abat d’un monestir budista tailandès a Anglaterra i sostenia determinades idees que topaven amb la tradició del seu propi llinatge, per exemple, incorporar el cos a la vida espiritual. Així doncs, ell va penjar els hàbits i jo li vaig fer costat. A començament de l’any 1970 em va assabentar que tenia la missió d’organitzar un centre i em va convidar a ajudar-lo. En aquell moment Dhiravamsa no tenia diners, però el 1975 algú li va donar el suport que calia per a muntar el centre i em va cridar perquè l’hi ajudés. Es tractava d’un centre molt experimental. S’hi feien servir les tècniques asiàtiques tradicionals barrejades amb d’altres d’occidentals. També s’hi feia psicoteràpia. El meu primer paper fou ensenyar-hi tai-txi i meditació. La meva primera dona hi ensenyava ioga. Treballàvem amb persones que havien patit tant físicament com psicològicament, i també treballàvem amb els budistes tradicionals. El centre va esdevenir famós perquè en aquella època gairebé ningú treballava així a Europa. El meu professor de tai-txi, el senyor Lao, va desvetllar una cosa important en mi. La seva manera d’ensenyar no era gaire tradicional. No era el típic mestre que ensenya una cosa als deixebles i aquests la copien exactament, com d’un model, sense poder crear res de seu. Era com compartir una pràctica amb els amics. És per això que jo no podia fer una cosa tradicional i ensenyar així. El nostre centre era molt experimental, i jo, mentre ensenyava tai-txi i meditació, també aprenia sobre els somnis amb una doctora junguiana. També alhora estudiava bioenergia. Vam estar tres anys treballant i provant diversos mètodes –tai-txi, teràpies, body work, meditació–; probablement vam cometre moltes errades, però també en vam aprendre molt. Aquells anys, el tai-txi era molt nou a Occident. Als setanta, a Anglaterra hi havia tres o quatre mestres xinesos que en feien, però segons sembla no els interessava pas compartir-lo amb els no xinesos i només n’ensenyaven dins la seva comunitat. Així doncs, de fet jo em trobava més lliure per a fer el que cregués correcte a l’hora d’ensenyar, però volia evitar situar-me com a mestre i volia defugir aquell sistema piramidal d’ensenyament. Jo desitjava una forma d’ensenyar i de transmetre més oberta, on els alumnes o participants es responsabilitzessin de practicar per tal de connectar amb ells mateixos. Crec que l’art del tai-txi no es pot importar de l’Àsia tal com el practiquen allà. L’hem d’adaptar i l’hem d’integrar a la vida actual, a la cultura on es practica. Jo estava convençut que aquesta forma de fer era molt més sana, i també la nostra comunitat hi estava d’acord. De fet, jo mai m’havia plantejat adoptar aquest paper ni d’aquesta manera. Va ser per casualitat. Però tenia una missió i sentia que el tai-txi seria important per a ajudar a alentir el ritme de la ment, connectar amb el nostre centre i disposar d’un camí del cor per a desenvolupar-nos. AYAKO: Com més va, més persones ensenyem tai-txi a l’Estat espanyol havent començat amb les teves ensenyances. Què ens pots dir, a les persones que seguim aquest camí i a les que volen esdevenir professors? TEW: Als anys vuitanta vaig sortir de la comunitat, del centre d’Anglaterra. L’interès pel tai-txi creixia cada dia i la gent no deixava de demanar-ne classes. L’any 1985 vaig treballar en un centre d’una comunitat a Espanya. Aquí va començar el primer grup. Quan la comunitat on vivien es va acabar, van decidir ensenyar tai-txi. Tot plegat va anar sense que s’hagués creat una escola “de regles fixes”. Jo volia que cadascun dels alumnes que formava se sentís lliure per a integrar-hi allò que feia. Per exemple, alguns feien gimnàstica holística; d’altres, dansa o teràpia, etc. Alguns volien aprofundir en el tui sou o en el txi-kung; fins i tot van decidir de formar-se amb altres mestres. Jo creia que aquest art sempre es pot enriquir i desenvolupar en aquest sentit –estava en contra d’una manera massa tradicional que ens fes estancar– i hi continuo creient. La filosofia del tai-txi és la d’un art viu en evolució. De tota manera, volia que la gent que jo formava sabés bé el que és bàsic del tai-txi, els exercicis bàsics de txi-kung, la forma curta i la llarga, els exercicis marcials, l’aspecte meditatiu, les teories bàsiques de la medicina xinesa i la seva filosofia. D’altra banda, volia accentuar el desenvolupament espiritual, que es fa palès quan mirem de donar resposta a la nostra realitat: ¿on sóc? Per a mi, el nivell més pregon de la pràctica és l’actitud de pregar, perquè la meta del tai-txi és l’amor, la pau i l’harmonia. Si volem anar més en profunditat, cal que treballem en aquest terreny. Espero que els que ensenyen en nom de l’escola o en el meu hi estiguin d’acord. Tota una altra cosa es si ho fas o no, això pertany a l’àmbit de la responsabilitat de cadascú. A l’hora de transmetre, cadascú ha de decidir com ho farà. Aquesta qualitat espiritual és el que jo volia transmetre sobre la manera de ser professor o professora de tai-txi. AYAKO: Tant als alumnes com als professors de vegades ens agafa l’ansietat i les presses per aprendre i ensenyar. Què ens en pots dir? TEW: La paciència és un art per a alentir i tornar al centre. Jo ara estic començant a ensenyar principiants, que és una cosa que fa molt de temps que no feia. Ho faig amb plaer, però. El que aconsello a la gent és que, de tantes coses que ja saben, se n’oblidin; i els demano que es relaxin. Es tracta de no tenir ambició de sobresortir i dominar; no anar a la recerca de novetats com anem al mercat, sempre amb ganes d’absorbir i guanyar una altra identitat. Es tracta de trobar el teu propi camí. Cal anar sense presses, viure amb el que estàs fent i gaudir-ne. És una mena de celebració que allò de sagrat que té la vida et dóna. Flueix pel teu cos; no és un deure, no pas una cosa que calgui “dominar”. És millor relaxar-se i romandre amb poques coses en comptes de multiplicar els coneixements. Es tracta d’aprofundir allò que has de treballar. Els problemes de la vida no se solucionen només perquè es faci tai-txi; però espero que la sensibilitat que la pràctica desvetlla i acreix ens ajudi a viure amb més claredat i coratge. Els problemes de la vida no es poden evitar, però els podem viure de tota una altra manera. El tai-txi és una eina per a viure millor, amb més afecte i amor. AYAKO: Quin significat té que aquests darrers anys t’hagis dedicat a treballar a la Human Development Foundation* a Tailàndia i que vulguis compartir amb nosaltres aquesta experiència? Què vol dir servir els altres i donar-s’hi? TEW: Per circumstàncies personals vaig haver de tornar al meu país per tenir cura de la meva mare i ajudar un vell amic de la família. Vaig decidir de fer una cosa d’allò més simple i, partint de zero, aplicar el que havia après i ensenyat durant tots aquests anys. A la Fundació n’he après molt: com fer servir el tai-txi ajudant la gent. No vull dir que la gent que fa tai-txi hagi de buscar aquesta mena de feina. Això és molt personal. Ha estat una època molt important de la meva vida: donar i oferir, simplement donant. Veritablement, això m’omple. És una feina que m’esperona molt, és molt interessant. Si la vols fer, no cal anar en un hospici. La pots fer amb el veí o amb la gent més acostada. AYAKO: Darrera pregunta: com definiries els trets característics de l’ensenyament d’aquesta escola o aquesta tradició? TEW: No pretenem augmentar el poder del mestre ni de la jerarquia tradicional. El professor aprèn constantment. Aprèn a saber respectar els alumnes com si fossin els nostres mestres, perquè n’aprenem molt, d’ells. Hem de tenir cura de cada experiència i cada compromís personal. No oblidem pas la noció d’amor, de pau i d’harmonia. Mirem de recuperar el fons filosòfic de la pràctica que ve del taoisme i del budisme; l’intentem viure en la nostra manera de transmetre. Hi ha qui pensa que el tai-txi és la forma dels moviments que realitzem. Però no és només això. Cal conèixer el sentit que hi ha al darrere i buscar la manera d’oferir una cosa completa. Potser això pot canviar la manera de veure la vida. * Human Development Foundation és una fundació creada el 1972 per a ajudar els pobres dels ravals de Bangkok (Tailàndia).  MERCY CENTER és un centre interdisciplinari d’aquesta fundació, i alhora una casa d’acolliment per a malalts de SIDA; una llar per a mares i infants amb SIDA; i una escola i un recer per als infants que viuen al carrer. Entrevista realitzada per Ayako Zushi © de la traducció: Jordi J. Serra Director d’UBK Ki Dojo Catalunya  
Actualitzat el 24-05-17 español Classe de prova gratuïta!