Article de Jordi J. Serra. Exotisme i universalisme: deïtats amb llança. UBK Ki Dojo Catalunya

Jordi J. Serra. Exotisme i universalisme: deïtats amb llança Fa de mal trobar una escola de tai-txi-txuan o de qualsevol altra art marcial xinesa que en un racó o altre, potser dalt d’un altar o bé en un lloc d’honor ben a la vista de tothom, no aculli una curiosa imatge. Es tracta d’una figura masculina abillada amb roba verda, la cara rogenca i una llança a les mans. És una divinitat, el déu de la guerra i protector, entre altres activitats, de les arts marcials, del budisme i... dels comerciants de soja. Respon al nom de Kuan Ti (o Kuan Kung). Aquest personatge no està pas sol, ans al contrari. Em crida molt l’atenció el fet que arreu del món i dins tradicions religioses i espirituals molt allunyades trobem parelles de deïtats que es relacionen amb la violència. Un membre de la parella, un déu, sol personificar la violència assedegada de sang, la crueltat, l’odi i els aspectes més espaordidors i aterridors dels enfrontaments entre els éssers humans; l’altre, en canvi, representa l’exercici responsable de la força en nom de la justícia o de la defensa dels desvalguts. En el cas de la Xina, Kuan Ti pertany a aquesta segona mena. Arreu, però, en tenim més exemples: a Egipte, Seth i Horus; a Roma, Mart i Minerva; i a Grècia, Ares i Pal·las Atena. En les tradicions monoteïstes, com és ara la nostra, sembla que junt amb l’únic déu monopolitzador, també, de la capacitat d’anihilament i devastació amb sang i foc, hi ha altres figures més amables, més humanes tot i que santes, que li donen el contrapunt. Ho sabem prou bé els qui tenim sant Jordi com a patró nacional compartit amb la cavalleria, per una banda, i amb altres nacions, com és ara Anglaterra, les tradicions cavalleresques de les quals es remunta fins a l’avior. Així doncs, sembla que el gènere humà ha detectat que existeix una manera “justificada” de relacionar-se amb la violència –al capdavall, la llavor de la violència nia al cor de tothom—, una manera on l’exercici de determinada violència ens ensenya lliçons de vida i on el contacte amb la seva duresa obre espais de consciència altrament tancats i barrats per bloqueigs tot sovint emocionals; i això sense deixar-nos endur per la crueltat i el sadisme ni embriagar-nos-hi. En tot cas, el txuan del tai-txi-txuan imposa a la consciència la tasca indefugible d’heure-se-les un cop i un altre cop amb aquest tema punyent pres com a factor que pot entrebancar indefectiblement el camí espiritual, tant si es presenta en forma de por, com de ràbia o de totes dues emocions alhora. La pregunta més fonamental i universal, “què haig de fer en aquesta vida”, exigeix algun tipus d’acció, i és justament en l’acció on les emocions destructives també troben el lloc ideal per a interferir i posar a prova la nostra impecabilitat. Si la pràctica del tai-txi hi representa una resposta –i estic convençut que sí–, ho és per la seva capacitat de demanar-nos una acció conscient respecte de les pors més bàsiques que, com a humans, ens assalten. Són pors universals a les quals el tai-txi dóna resposta des de la universalitat del seu llenguatge, un llenguatge que troba correlats en aspectes que totes les cultures de llarga tradició, com la nostra, han abordat. En la nostra societat, naturalment, aquest tema és tan real com a qualsevol altre lloc del planeta. Com a cultura mediterrània europea, la cultura catalana és filla de la religió jueva, de la filosofia grega i del dret romà. I és la tradició grega qui ens ofereix, als practicants de tai-txi d’aquest racó de món, un exemple bellíssim de la unitat de consciència i acció que trobem en les arts marcials internes en la figura de la deessa Pal·las Atena. Atena és la dea que reflexiona, que cultiva la saviesa, que s’atura i esguarda, que aconsella i que protegeix; però també és la dea que pren partit i empunya la llança davant els murs de Troia quan es convenç que als grecs se’ls està fent una injustícia. Seny i rauxa. Atena pensa, raona i passa a l’acció. Hi ha un relleu famosíssim trobat a l’Acròpolis atenenca on la veiem en contemplació serena repenjada a la seva llança (recordem que wu shu vol dir ‘aturar la llança’ o ‘aturar amb la llança’). Atena, diríem en taoísme, està en terra i metall, però el peu del darrere ens diu molt: és el taló alçat del kendoka, és la postura bàsica del jeet kune do. També la passa del kin im, la meditació caminant. Tot hi està present. Al capdavall resultarà que entre Boddidharma, Kuan Ti i els grecs hi trobarem lligams insospitats. Pensem que una de les teories que expliquen l’origen de les arts marcials orientals ens diu que des de les piràmides, on trobem els primers dibuixos identificables de lluitadors que fan coses que també fem nosaltres en tai-txi, aikido o chin na, hi ha un nexe clar a través d’Alexandre Magne i que ens porta fins a l’Índia. Sabem que amb l’exèrcit macedoni viatjaven els millors especialistes de pancraci de la història de Grècia, i que era costum de fer-los competir amb els lluitadors locals dels regnes que Alexandre anava conquerint. Se sap també que molts d’ells s’hi van quedar a viure, a l’Índia, i que hi van ensenyar el seu art de combat. Els detalls tècnics són innombrables; la relació, als ulls de l’estudiós, és clara. El mite d’Etana A l’arbre de la vida, hi vivien una àliga a la capçada i una serp a les arrels en bona harmonia. Un dia que l’àliga no tenia res per a menjar va decidir empassar-se els ous de la serp; aquesta, tota irada, ordí la venjança: es va amagar a la despulla d’un animal mort i quan l’àguila s’hi acostà per menjar-se-la, la va atacar, la va vèncer i la va confinar dins un forat. Etana, el rei que no tenia descendència, va proposar un pacte a l’àguila: la trauria del forat a canvi que aquesta el dugués volant al cel, on la gran deessa mare li lliuraria el secret de la fertilitat. Així començà arreu el regnat dels mascles. Per què Chang San Feng recull un episodi d’aquest mite i en canvia el final? És una aposta per la recuperació del matriarcat? Presenta el tai-txi-txuan com una eina per a fer més yin el món? I aquí? Quan, segons la llegenda, Zhang San Feng somia el combat de la serp i l’ocellot –exactament aleshores—, Ramon Llull escriu Lo sisè seny i posa sobre la taula, a Occident, les capacitats mentals que a l’altra punta del món es proclamen requisits indispensables per al txi- kung i el tai-txi. Els lligams es continuen estrenyent, les coincidències apunten a un procés de caire universal. Llull crea una escola de traductors, estudia àrab, i és en àrab que es vehiculen els textos grecs cap al món cristià. I, d’altra banda, Llull mateix coneix el sufisme. Podria ser, doncs, que en Zhang San Feng confluïssin coneixements procedents del pancraci, via Shao Lin, i de la filosofia grega? Alguns relats de l’època olímpica novament ens sorprendran. De l’atleta més famós de l’Antigor, Miló de Crotona, s’expliquen coses que ens resulten molt properes. En deien, per exemple, que podia sostenir una magrana i que ningú la hi podia arrabassar del puny. La magrana, però, restava sencera i intacta: alguna descripció millor del puny del tai-txi? També conten els textos que era capaç de posar-se dret damunt un escut untat amb oli i ningú no l’en podia fer sortir. Arrelament, Zhan Zhuan, postura de l’arbre? En tot cas és una història apassionant que ens duu a una pràctica amb referents més universals que els estrictament xinesos inclosos els nostres. Tirant lo Blanc, ens diu Martorell, no vencia els combats perquè fos més fort, sinó perquè li durava més l’alè. Txi-kung marcial? Que no el definim així, el tai-txi? Entenem el tai-txi com un procés de descobriment i potenciació d’elements universals que tenim amagats en el nostre tresor personal i cultural, com un viatge de sanació des del cos fins a l’esperit, des de la tradició més solvent fins a la creativitat més enriquidora. Homer, Lao Tse, Llull. La lluita contra el drac, la serp. Només qui venç el drac esdevé heroi. Només qui es venç a si mateix. Sigfrid, Apol·lo, Horus, sant Jordi, Pal·las Atena. Arreu on la consciència té el coratge de mirar-se al mirall de la pràctica, les disciplines marcials i meditatives esdevenen universals. Més ençà és més enllà. Més aquí és més lluny. Jordi J. Serra. Exotisme i universalisme: deïtats amb llança. Barcelona, febrer de 2006 © Jordi J. Serra Director d’UBK Ki Dojo Catalunya