Jordi J. Serra. Exotisme i universalisme: deïtats amb llança
Fa de mal trobar una escola de tai-txi-txuan o de qualsevol altra art marcial
xinesa que en un racó o altre, potser dalt d’un altar o bé en un lloc d’honor
ben a la vista de tothom, no aculli una curiosa imatge. Es tracta d’una
figura masculina abillada amb roba verda, la cara rogenca i una llança a
les mans. És una divinitat, el déu de la guerra i protector, entre altres
activitats, de les arts marcials, del budisme i... dels comerciants de soja.
Respon al nom de Kuan Ti (o Kuan Kung). Aquest personatge no està pas
sol, ans al contrari. Em crida molt l’atenció el fet que arreu del món i dins tradicions religioses i
espirituals molt allunyades trobem parelles de deïtats que es relacionen amb la violència. Un
membre de la parella, un déu, sol personificar la violència assedegada de sang, la crueltat, l’odi
i els aspectes més espaordidors i aterridors dels enfrontaments entre els éssers humans; l’altre,
en canvi, representa l’exercici responsable de la força en nom de la justícia o de la defensa dels
desvalguts. En el cas de la Xina, Kuan Ti pertany a aquesta segona mena. Arreu, però, en
tenim més exemples: a Egipte, Seth i Horus; a Roma, Mart i Minerva; i a Grècia, Ares i Pal·las
Atena.
En les tradicions monoteïstes, com és ara la nostra, sembla que junt amb l’únic déu
monopolitzador, també, de la capacitat d’anihilament i devastació amb sang i foc, hi ha altres
figures més amables, més humanes tot i que santes, que li donen el contrapunt. Ho sabem prou
bé els qui tenim sant Jordi com a patró nacional compartit amb la cavalleria, per una banda, i
amb altres nacions, com és ara Anglaterra, les tradicions cavalleresques de les quals es
remunta fins a l’avior.
Així doncs, sembla que el gènere humà ha
detectat que existeix una manera “justificada” de
relacionar-se amb la violència –al capdavall, la
llavor de la violència nia al cor de tothom—, una
manera on l’exercici de determinada violència ens
ensenya lliçons de vida i on el contacte amb la
seva duresa obre espais de consciència altrament
tancats i barrats per bloqueigs tot sovint
emocionals; i això sense deixar-nos endur per la
crueltat i el sadisme ni embriagar-nos-hi. En tot
cas, el txuan del tai-txi-txuan imposa a la
consciència la tasca indefugible d’heure-se-les un
cop i un altre cop amb aquest tema punyent pres
com a factor que pot entrebancar indefectiblement
el camí espiritual, tant si es presenta en forma de
por, com de ràbia o de totes dues emocions alhora.
La pregunta més fonamental i universal, “què haig
de fer en aquesta vida”, exigeix algun tipus d’acció, i és justament
en l’acció on les emocions destructives també troben el lloc ideal
per a interferir i posar a prova la nostra impecabilitat. Si la pràctica
del tai-txi hi representa una resposta –i estic convençut que sí–,
ho és per la seva capacitat de demanar-nos una acció conscient
respecte de les pors més bàsiques que, com a humans, ens
assalten. Són pors universals a les quals el tai-txi dóna resposta
des de la universalitat del seu llenguatge, un llenguatge que troba
correlats en aspectes que totes les cultures de llarga tradició, com
la nostra, han abordat.
En la nostra societat, naturalment, aquest tema és tan real com a qualsevol altre lloc del
planeta. Com a cultura mediterrània europea, la cultura catalana és filla de la religió jueva, de la
filosofia grega i del dret romà. I és la tradició grega qui ens ofereix, als practicants de tai-txi
d’aquest racó de món, un exemple bellíssim de la unitat de consciència i acció que trobem en
les arts marcials internes en la figura de la deessa Pal·las Atena. Atena és la dea que
reflexiona, que cultiva la saviesa, que s’atura i esguarda, que aconsella i que protegeix; però
també és la dea que pren partit i empunya la llança davant els murs de Troia quan es convenç
que als grecs se’ls està fent una injustícia. Seny i rauxa. Atena pensa, raona i passa a l’acció.
Hi ha un relleu famosíssim trobat a l’Acròpolis atenenca on la veiem en contemplació serena
repenjada a la seva llança (recordem que wu shu vol dir ‘aturar la llança’ o ‘aturar amb la
llança’). Atena, diríem en taoísme, està en terra i metall, però el peu del darrere ens diu molt: és
el taló alçat del kendoka, és la postura bàsica del jeet kune do. També la passa del kin im, la
meditació caminant. Tot hi està present.
Al capdavall resultarà que entre Boddidharma, Kuan Ti i els
grecs hi trobarem lligams insospitats. Pensem que una
de les teories que expliquen l’origen de les arts marcials
orientals ens diu que des de les piràmides, on trobem els
primers dibuixos identificables de lluitadors que fan coses
que també fem nosaltres en tai-txi, aikido o chin na, hi ha
un nexe clar a través d’Alexandre Magne i que ens porta
fins a l’Índia. Sabem que amb l’exèrcit macedoni viatjaven
els millors especialistes de pancraci de la història de Grècia, i
que era costum de fer-los competir amb els lluitadors locals
dels regnes que Alexandre anava conquerint. Se sap també
que molts d’ells s’hi van quedar a viure, a l’Índia, i que hi van
ensenyar el seu art de combat. Els detalls tècnics són
innombrables; la relació, als ulls de l’estudiós, és clara.
El mite d’Etana
A l’arbre de la vida, hi vivien una àliga a la capçada i una
serp
a les arrels en bona harmonia. Un dia que l’àliga no tenia res per a
menjar va
decidir empassar-se els ous de la serp; aquesta, tota irada, ordí la venjança: es va
amagar a la despulla d’un animal mort i quan l’àguila s’hi acostà per menjar-se-la, la va
atacar, la va vèncer i la va confinar dins un forat.
Etana, el rei que no tenia descendència, va proposar un pacte a l’àguila: la trauria del
forat a canvi que aquesta el dugués volant al cel, on la gran deessa mare li lliuraria el
secret de la fertilitat. Així començà arreu el regnat dels mascles.
Per què Chang San Feng recull un episodi d’aquest mite i en canvia el final? És una
aposta per la recuperació del matriarcat? Presenta el tai-txi-txuan com una eina per a
fer més yin el món?
I aquí? Quan, segons la llegenda, Zhang San Feng somia el combat de la serp i l’ocellot
–exactament aleshores—, Ramon Llull escriu Lo sisè seny i posa sobre la taula, a Occident, les
capacitats mentals que a l’altra punta del món es proclamen requisits indispensables per al txi-
kung i el tai-txi. Els lligams es continuen estrenyent, les coincidències apunten a un procés de
caire universal. Llull crea una escola de traductors, estudia àrab, i és en àrab que es vehiculen
els textos grecs cap al món cristià. I, d’altra banda, Llull mateix coneix el sufisme. Podria ser,
doncs, que en Zhang San Feng confluïssin coneixements procedents del pancraci, via Shao
Lin, i de la filosofia grega?
Alguns relats de l’època olímpica novament ens
sorprendran. De l’atleta més famós de l’Antigor, Miló de
Crotona, s’expliquen coses que ens resulten molt
properes. En deien, per exemple, que podia sostenir
una magrana i que ningú la hi podia arrabassar del
puny. La magrana, però, restava sencera i intacta:
alguna descripció millor del puny del tai-txi? També
conten els textos que era capaç de posar-se dret
damunt un escut untat amb oli i ningú no l’en podia fer
sortir. Arrelament, Zhan Zhuan, postura de l’arbre? En
tot cas és una història apassionant que ens duu a una
pràctica amb referents més universals que els
estrictament xinesos inclosos els nostres. Tirant lo
Blanc, ens diu Martorell, no vencia els combats perquè
fos més fort, sinó perquè li durava més l’alè. Txi-kung marcial? Que no el definim així, el tai-txi?
Entenem el tai-txi com un procés de descobriment i potenciació d’elements universals que
tenim amagats en el nostre tresor personal i cultural, com un viatge de sanació des del cos fins
a l’esperit, des de la tradició més solvent fins a la creativitat més enriquidora. Homer, Lao Tse,
Llull. La lluita contra el drac, la serp. Només qui venç el drac esdevé heroi. Només qui es venç a
si mateix. Sigfrid, Apol·lo, Horus, sant Jordi, Pal·las Atena. Arreu on la consciència té el coratge
de mirar-se al mirall de la pràctica, les disciplines marcials i meditatives esdevenen universals.
Més ençà és més enllà. Més aquí és més lluny.
Jordi J. Serra. Exotisme i universalisme: deïtats amb llança. Barcelona, febrer de 2006
© Jordi J. Serra
Director d’UBK Ki Dojo Catalunya