Entrevista amb Tew Bunnag. El tai-txi és un instrument per a viure millor
Tew és un mestre que no ha pretès mai de ser “el mestre”. Un dia ens va dir: “Jo no sóc ni el
vostre pare ni la vostra mare; potser una mena de llevadora”.
A la major part de nosaltres ens cal disposar
d’una referència en la figura del mestre per tal
que ens guiï per seguir el camí interior. Ell,
però, tot sovint es fa fonedís i hem de continuar
caminant pel nostre compte. Potser per
aquesta seva manera de ser, tard o d’hora Tew
sap desvetllar el mestre intern de cadascú de
nosaltres. La font la trobem en la feina, en la
pràctica personal. Amb tot, el seu ensenyament
vibra dins nostre.
A l’Estat espanyol, prop de vuitanta persones
que fan classes de tai-txi es van iniciar en l’art
amb les seves ensenyances. En aquesta entrevista li volíem demanar l’opinió sobre aquest
ensenyament i sobre la identitat d’una “escola” que s’ha generat per inèrcia pròpia.
AYAKO: Tu vas fer arts marcials, com ara boxa, karate, taekwondo. Com vas arribar a practicar
el tai-txi?
TEW: A Taiwan, a la universitat vaig conèixer un home, al centre d’estudis de xinès mandarí,
que es deia Liu. Aquest home era mestre d’òpera xinesa i també feia tai-txi. Un dia em va
convidar a conèixer el seu tai-txi. Ell feia una forma més aviat pròpia, que vaig començar a
practicar.
L’any 1965 vaig tornar a Anglaterra amb la intenció d’estudiar a la universitat de Cambridge. Jo
estudiava xinès clàssic i allà hi havia un professor anomenat Dr. Lau que va ser el primer
traductor del Tao Te King del xinès a l’anglès. Era un gran intel·lectual. De fet, la seva traducció
es compta entre les millors d’aquella època. El Dr. Lau també ensenyava tai-txi i portava un
petit grup. Devíem ser poc o molt sis persones que practicàvem plegats. Ell era el professor,
però més aviat érem una colla d’amics. Amb el Dr. Lau, en mi es va despertar alguna cosa
sobre el tai-txi i la cultura xinesa antiga en general.
Llavors jo encara feia karate i taekwondo,
però el tai-txi m’atreia cada cop més.
D’altra banda, amb les arts marcials em
sentia limitat. N’estava ben fart, de
competències, de tenir un cinturó i de
voler ser un bon karateka. Amb els amics
de llavors parlàvem de filosofia, però en
el fons eren molt competitius i el que els
agradava era guanyar. A mi el tai-txi em
tocava molt més a dins. Aleshores tenia
disset anys i jo era un noi amb un
caràcter molt fort, ple d’inquietuds i molt
ficat en els moviments dels anys 60 a
Anglaterra. Hi havia molta acció i recerca
en política i en espiritualitat; però tot
plegat estava molt barrejat, era com una
enorme amanida.
En aquella època, el tai-txi semblava cosa
d’un altre planeta. A mi em va proporcionar calma i em va permetre de trobar quelcom de
diferent. Quan observava la meva vida, la gent, el país i tot Europa, sentia que el tai-txi podria
ser vàlid d’alguna manera. No sabia ben bé com expressar-ho, però ho sentia. El fet cert és que
era l’única cosa amb la qual em trobava de gust. Em va ajudar a alentir el ritme i connectar amb
mi mateix. Al cap de molts anys vaig trobar una manera de transmetre les qualitats del tai-txi.
AYAKO: Com ha evolucionat la teva pràctica com a mestre des del començament fins ara?
TEW: Durant els primers anys de la dècada dels seixanta, vaig estar amb el mestre budista
tibetà Trumgpa Rimpoché. Estava molt compromès amb les seves ensenyances. Anys a venir,
se’n va anar als Estats Units des d’Anglaterra i les persones que estaven amb ell el van seguir.
Jo, però, vaig decidir que em quedaria a Europa. El mestre Trumgpa em va aconsellar que m’hi
quedés i que explorés i aprofundís la meva pràctica espiritual amb Dhiravamsa. En aquell
moment, Dhiravamsa era abat d’un monestir budista tailandès a Anglaterra i sostenia
determinades idees que topaven amb la tradició del seu propi llinatge, per exemple, incorporar
el cos a la vida espiritual. Així doncs, ell va penjar els hàbits i jo li vaig fer costat.
A començament de l’any 1970 em va assabentar que
tenia la missió d’organitzar un centre i em va convidar a
ajudar-lo. En aquell moment Dhiravamsa no tenia
diners, però el 1975 algú li va donar el suport que calia
per a muntar el centre i em va cridar perquè l’hi ajudés.
Es tractava d’un centre molt experimental. S’hi feien
servir les tècniques asiàtiques tradicionals barrejades
amb d’altres d’occidentals. També s’hi feia psicoteràpia.
El meu primer paper fou ensenyar-hi tai-txi i meditació.
La meva primera dona hi ensenyava ioga. Treballàvem
amb persones que havien patit tant físicament com
psicològicament, i també treballàvem amb els budistes
tradicionals. El centre va esdevenir famós perquè en
aquella època gairebé ningú treballava així a Europa.
El meu professor de tai-txi, el senyor Lao, va desvetllar una cosa important en mi. La seva
manera d’ensenyar no era gaire tradicional. No era el típic mestre que ensenya una cosa als
deixebles i aquests la copien exactament, com d’un model, sense poder crear res de seu. Era
com compartir una pràctica amb els amics. És per això que jo no podia fer una cosa tradicional i
ensenyar així.
El nostre centre era molt experimental, i jo, mentre ensenyava tai-txi i meditació, també aprenia
sobre els somnis amb una doctora junguiana. També alhora estudiava bioenergia. Vam estar
tres anys treballant i provant diversos mètodes –tai-txi, teràpies, body work, meditació–;
probablement vam cometre moltes errades, però també en vam aprendre molt.
Aquells anys, el tai-txi era molt nou a Occident. Als setanta, a Anglaterra hi havia tres o quatre
mestres xinesos que en feien, però segons sembla no els interessava pas compartir-lo amb els
no xinesos i només n’ensenyaven dins la seva comunitat. Així doncs, de fet jo em trobava més
lliure per a fer el que cregués correcte a l’hora d’ensenyar, però volia evitar situar-me com a
mestre i volia defugir aquell sistema piramidal d’ensenyament. Jo desitjava una forma
d’ensenyar i de transmetre més oberta, on els alumnes o participants es responsabilitzessin de
practicar per tal de connectar amb ells mateixos.
Crec que l’art del tai-txi no es pot importar de l’Àsia tal com el
practiquen allà. L’hem d’adaptar i l’hem d’integrar a la vida actual, a la
cultura on es practica. Jo estava convençut que aquesta forma de fer
era molt més sana, i també la nostra comunitat hi estava d’acord. De
fet, jo mai m’havia plantejat adoptar aquest paper ni d’aquesta manera.
Va ser per casualitat. Però tenia una missió i sentia que el tai-txi seria
important per a ajudar a alentir el ritme de la ment, connectar amb el
nostre centre i disposar d’un camí del cor per a desenvolupar-nos.
AYAKO: Com més va, més persones ensenyem tai-txi a l’Estat
espanyol havent començat amb les teves ensenyances. Què ens pots dir, a les persones que
seguim aquest camí i a les que volen esdevenir professors?
TEW: Als anys vuitanta vaig sortir de la comunitat, del centre d’Anglaterra. L’interès pel tai-txi
creixia cada dia i la gent no deixava de demanar-ne classes. L’any 1985 vaig treballar en un
centre d’una comunitat a Espanya. Aquí va començar el primer grup. Quan la comunitat on
vivien es va acabar, van decidir ensenyar tai-txi. Tot plegat va anar sense que s’hagués creat
una escola “de regles fixes”. Jo volia que cadascun dels alumnes que formava se sentís lliure
per a integrar-hi allò que feia. Per exemple, alguns feien gimnàstica holística; d’altres, dansa o
teràpia, etc. Alguns volien aprofundir en el tui sou o en el txi-kung; fins i tot van decidir de
formar-se amb altres mestres. Jo creia que aquest art sempre es pot enriquir i desenvolupar en
aquest sentit –estava en contra d’una manera massa tradicional que ens fes estancar– i hi
continuo creient. La filosofia del tai-txi és la d’un art viu en evolució. De tota manera, volia que
la gent que jo formava sabés bé el que és bàsic del tai-txi, els exercicis bàsics de txi-kung, la
forma curta i la llarga, els exercicis marcials, l’aspecte meditatiu, les teories bàsiques de la
medicina xinesa i la seva filosofia. D’altra banda, volia accentuar el desenvolupament espiritual,
que es fa palès quan mirem de donar resposta a la nostra realitat: ¿on sóc?
Per a mi, el nivell més pregon de la pràctica és l’actitud de pregar, perquè la meta del tai-txi és
l’amor, la pau i l’harmonia. Si volem anar més en profunditat, cal que treballem en aquest
terreny. Espero que els que ensenyen en nom de l’escola o en el meu hi estiguin d’acord. Tota
una altra cosa es si ho fas o no, això pertany a l’àmbit de la responsabilitat de cadascú. A l’hora
de transmetre, cadascú ha de decidir com ho farà. Aquesta qualitat espiritual és el que jo volia
transmetre sobre la manera de ser professor o professora de tai-txi.
AYAKO: Tant als alumnes com als professors de
vegades ens agafa l’ansietat i les presses per
aprendre i ensenyar. Què ens en pots dir?
TEW: La paciència és un art per a alentir i tornar al
centre. Jo ara estic començant a ensenyar
principiants, que és una cosa que fa molt de temps
que no feia. Ho faig amb plaer, però. El que
aconsello a la gent és que, de tantes coses que ja
saben, se n’oblidin; i els demano que es relaxin. Es
tracta de no tenir ambició de sobresortir i dominar; no anar a la recerca de novetats com anem
al mercat, sempre amb ganes d’absorbir i guanyar una altra identitat. Es tracta de trobar el teu
propi camí. Cal anar sense presses, viure amb el que estàs fent i gaudir-ne. És una mena de
celebració que allò de sagrat que té la vida et dóna. Flueix pel teu cos; no és un deure, no pas
una cosa que calgui “dominar”. És millor relaxar-se i romandre amb poques coses en comptes
de multiplicar els coneixements. Es tracta d’aprofundir allò que has de treballar. Els problemes
de la vida no se solucionen només perquè es faci tai-txi; però espero que la sensibilitat que la
pràctica desvetlla i acreix ens ajudi a viure amb més claredat i coratge. Els problemes de la vida
no es poden evitar, però els podem viure de tota una altra manera. El tai-txi és una eina per a
viure millor, amb més afecte i amor.
AYAKO: Quin significat té que aquests darrers anys t’hagis dedicat a treballar a la Human
Development Foundation* a Tailàndia i que vulguis compartir amb nosaltres aquesta
experiència? Què vol dir servir els altres i donar-s’hi?
TEW: Per circumstàncies personals vaig haver de tornar al meu país per tenir cura de la meva
mare i ajudar un vell amic de la família. Vaig decidir de fer una cosa d’allò més simple i, partint
de zero, aplicar el que havia après i ensenyat durant tots aquests anys. A la Fundació n’he
après molt: com fer servir el tai-txi ajudant la gent. No vull dir que la gent que fa tai-txi hagi de
buscar aquesta mena de feina. Això és molt personal. Ha estat una època molt important de la
meva vida: donar i oferir, simplement donant.
Veritablement, això m’omple. És una feina que
m’esperona molt, és molt interessant. Si la vols fer, no
cal anar en un hospici. La pots fer amb el veí o amb la
gent més acostada.
AYAKO: Darrera pregunta: com definiries els trets
característics de l’ensenyament d’aquesta escola o
aquesta tradició?
TEW: No pretenem augmentar el poder del mestre ni de
la jerarquia tradicional. El professor aprèn constantment.
Aprèn a saber respectar els alumnes com si fossin els
nostres mestres, perquè n’aprenem molt, d’ells. Hem de
tenir cura de cada experiència i cada compromís
personal. No oblidem pas la noció d’amor, de pau i
d’harmonia. Mirem de recuperar el fons filosòfic de la pràctica que ve del taoisme i del budisme;
l’intentem viure en la nostra manera de transmetre. Hi ha qui pensa que el tai-txi és la forma
dels moviments que realitzem. Però no és només això. Cal conèixer el sentit que hi ha al
darrere i buscar la manera d’oferir una cosa completa. Potser això pot canviar la manera de
veure la vida.
* Human Development Foundation és una fundació creada el 1972 per a ajudar els pobres dels
ravals de Bangkok (Tailàndia).
MERCY CENTER és un centre interdisciplinari d’aquesta fundació, i alhora una casa
d’acolliment per a malalts de SIDA; una llar per a mares i infants amb SIDA; i una escola i un
recer per als infants que viuen al carrer.
Entrevista realitzada per Ayako Zushi
© de la traducció: Jordi J. Serra
Director d’UBK Ki Dojo Catalunya