Entrevista amb Tew Bunnag. Tai-chi-chuan. UBK Ki Dojo Catalunya

Entrevista amb Tew Bunnag. Tai-txi-txuan Tew Bunnag va néixer a Bangkok el 1947. Ha practicat boxa tailandesa, boxa occidental, karate y tae kwon do, a més de tai-txi. Des de final dels anys setanta ha ensenyat i format professors de tai-txi-txuan als EUA, al Regne Unit, als Estats espanyol i francès, a la Confederació Helvètica i a Grècia. ROSER: Com defineixes el Tai-txi, tenint en compte que actualment hi ha moltes escoles i moltes línies de treball diferents? TEW: Sí que n’hi ha moltes. I molts estils. Estem amarats de tai-txi i txi-kung. Fins a cert punt és com una moda.. El tai-txi és una cosa molt senzilla, és un llenguatge universal que va néixer a la Xina. És un llenguatge de moviments arquetípics dins del qual n’hi ha que expressen l’emoció que ens permet viure; per exemple, les energies que en diem yin i yang, que no són altra cosa que el cercle i la línia, rebre i donar. Saber-ho és clau per a integrar el nostre cos en les situacions de la vida amb el llenguatge del tai-txi. Quan fem, rebem i transmetem energia potser podrem viure amb més plenitud perquè estarem vivint cada situació amb el cos com a base. El problema al món –sobretot a les societats on l’aspecte intel·lectual s’ha desenvolupat força– és que el cos l’hem perdut. Especialment a les cultures on el cos representa una cosa bruta, amagada, alienada i lluny de nosaltres, on l’espai de sota del cos fa por, representa el pecat. El tai-txi serveix per a recuperar la connexió amb el teu cos. A mi això em sembla essencial, si volem viure sense violència, amorosament, mirant el cos d’una altra manera; integrant la sensibilitat i el cos en una recerca de la bondat, per exemple. Creure en la bondat, en la pau, en la salvació del planeta són idees bones; però viure sense el cos, sense que sàpiga fer el niu a la terra, sense sentir les vibracions que l’envolten, és deixar la bondat i la pau com a meres idees. Si poguéssim integrar el nostre cos en el nostre jo, viuríem més completament, ja que el cos és també la vida. Per a mi el tai-txi és el mitjà, no pas la meta. El perill és que en el supermercat alternatiu està esdevenint un producte que es compra, una possessió on hom treballa amb tal mestre i tal altre, coneix aquesta forma i l’altra. Em sembla ridícul. El tai-txi ha de ser una cosa senzilla, no pas una complicació per a tenir encara més i més coses per a aprendre. Des de l’escola, que n’estem ben farts, d’haver d’aprendre tantes ximpleries. La bellesa d’aquest llenguatge del tai-txi és que ens permet desfer i desaprendre coses, com és ara la violència, la ràbia, la impaciència, les angoixes que tenim al cos, coses amb què no ens hem pogut enfrontar amb prou honestedat. Si no ens enfrontem amb aquestes qualitats negatives en l’àmbit del cos, viurem una mena de vida escindida. Per una banda, creiem en la bondat i volem viure correctament; però per l’altra, el cos nos ens ho permet, perquè el cos és el pacient. El cos està enrabiat, bloquejat, no sap com respirar. Es tracta de tornar-lo a sensibilitzar per tornar a respirar. Es tracta de recuperar el carinyo dins el cos. ARJUNA: Hi ha molta gent que s’estranya que el tai-txi tingui una base marcial, ja que consideren que la via espiritual ha de trobar-se lluny de qualsevol mena de violència. TEW: A banda del significat comú del mot marcial, per a mi vol dir viure de debò com a guerrer. I crec que si volem viure bé i amorosament, arriba un moment en què caldrà que ens enfrontem amb la violència de dins nostre. N’hi ha moltes maneres; amb teràpia, per exemple. L’art marcial és un camí per a abordar el patró de la por i la violència que gairebé tots tenim. Quan ho evitem, quan no volem heure’ns-les amb aquest patró, veiem que no s’esvaeix a còpia d’idees, sinó que se’ns queda a dins de forma subliminal. Per això, històricament, constatem que en les nostres cultures, homes i dones que creuen en una religió i en dogmes molt elevats són capaços de matar pel seu déu, per una idea. I això és una contradicció que fa de mal entendre. De vegades, en una mateixa religió trobem hostilitat entre distintes sectes. I és que la violència és a dins. En canvi, a dins d’un art marcial de debò –com quan treballem aquest aspecte en les nostres trobades– encarem aquestes fortes passions dins una situació poc o molt segura, sense risc. Això ens forneix una situació on podem fer una recerca sobre els patrons de violència que tenim a dins. Moltes línies de tai-txi no hi entren, en aquest nivell marcial; però per a nosaltres és fonamental. No lluitem per esdevenir bons lluitadors, ni per vèncer l’altre, sinó per entendre allò que tenim a dins sense que ningú en surti malmès. Tot fent servir el llenguatge del tai-txi amb habilitat, comencem a comprendre el nostre patró d’agressivitat i por, i doncs a desfer-lo. Per això no hi ha pas cap contradicció entre l’art marcial i el camí espiritual. L’un és una bona base per a desenvolupar l’altre. Amb aquest entrenament, pot adonar-te d’on tens les pors i els bloqueigs, dels moments en què projectes el teu poder en l’altre, de què és el que et fa por en qualsevol situació, etc. ARJUNA: Continuant amb la pregunta: com veus el combat en tai-txi per a les dones, a qui culturalment se’ls ha negat l’expressió de la seva força i defensa? Podria ser-hi una alternativa? TEW: Podria ser una alternativa revolucionària. He estat testimoni de molts canvies en les dones que assisteixen als cursos. Dones que tenen por, atrapades en la seva imatge de dona que no pot fer això o allò, que no es pot expressar. Tanmateix, he vist dones clavar puntades de peu com autèntics elefants, amb la joia de poder-se expressar lliurement sense inhibicions. Tot i que el llenguatge marcial és disciplinat, subtilment permet expressar coses que potser no expressàvem des que érem infants. Jo veig la lluita no pas com una competició sinó com un joc. Hem perdut el joc de caure en terra, clavar puntades de peu i cops de puny amb bon humor. I aquest aspecte de joc és molt important. Tornar a jugar amb el nostre cos, integrar-lo, celebrar que en tenim un: el simple fet de bellugar els braços conscientment. Això ens permet de viure de forma més lligada a la natura, no com a idea sinó com a energia ROSER: Quina relació trobes entre el tai-txi i la psicoteràpia, ja que parles de patrons que hem de canviar? I el treball amb les emocions? TEW: En certa manera, és teràpia oriental, sense anàlisi però anant directament al cos. El tai-txi, que molta gent associa amb moviments suaus, demana treball per a arribar a la suavitat de debò, a moviments silenciosos de debò, que no amaguin sorolls, que no reprimeixin tensions. I això ho veiem en moltes persones. Es tracta de desfer el soroll, les tensions, i en aquest sentit és molt semblant a la Gestalt. Has de mirar el teu cos i la teva presència des de tots els angles, des de l’interior de tu mateix. El nostre cos és la nostra història. En les postures, en la forma de fer les coses. Quan entrem en la vida interior del cos, hi trobem el mal que hem rebut, els traumes que hem patit. Però a diferència de les teràpies occidentals, no ho intentem analitzar. Entendre el perquè no ens interessa pas gaire, sinó que en aquest nivell terapèutic el que ens interessa és com transformar cada moment i com mantenir la consciència. Aquest és el punt clau: saber què és el que passa a dins teu. Això és el que transforma. ARJUNA: En aquesta transformació, la disciplina és molt important. Com l’entens tu, la disciplina espiritual? TEW: No pas com quan algú es conforma a un altre o bé a regles imposades des de fora. Entenc la disciplina com aprendre qui sóc. La disciplina ha de néixer de la curiositat per nosaltres mateixos. No es pot imposar des de fora. La disciplina que es proposa des de fora a mi no m’interessa gaire, perquè a voltes serveix per a complaure una figura paterna que hi és. Jo crec que en determinats instants de la vida –potser pel patiment–, un es demana qui és. No és que sigui una pregunta d’una filosofia molt elevada, atès que els infants també s’ho demanen, qui són, qui ets tu. És molt innocent, molt primari. Però quan aquesta pregunta neix, trobem que no hi ha suport, que no ho sap ningú o que si ho sap és a través de una resposta vella mancada de vibració. Crec que en diversos camins espirituals, com ara el ioga, el tai-txi, etc., hi ha la possibilitat de donar continuïtata a aquesta curiositat. Però per a fer-ho, cal alguna cosa de ben clara i definida. I això és la disciplina. Si vols seguir aquest camí, de vegades et trobaràs en situacions de dificultat. Per exemple, una postura immòbil just per a saber en què consisteix parar de córrer. Si no entres en aquesta disciplina de seure en un coixí, no sabràs de debò què vol dir parar, només ho sabràs intel·lectualment. La meditació també neix de la curiositat de saber què és el silenci, que s’esdevé quan deixo de fer coses, què passa amb la meva respiració, al meu cos, a la meva ment, al meu cor. No és pas: “Haig de meditar per arribar al “cel” o a un indret per l’estil”. Aquesta curiositat miro de transmetre-la als meus alumnes. La disciplina externa se sol rebutjar, però alhora hom s’hi vol conformar per tal de complaure algú. En general, la rebutgem perquè ens recorda l’escola. Per això cal canviar-ho tot i cercar la disciplina que ve de dins, de nosaltres. No tindrem contradiccions. Sentim la pràctica vibrant. És una joia perquè no la sentim com feina, sinó que la nostra voluntat la genera. La sentim com joia, no pas afalagant l’ego sinó gaudint de la vida, de la màgia, de la poesia. ROSER: Llavors, quin paper té el sofriment? TEW: A mi em van pujar dins del budisme, de les seves ensenyances. La base és que la vida és sofriment. D’aquesta capa de la realitat on ens trobem en diem dukha. És la primera veritat noble: acceptar que hi ha sofriment, que tenim un cos, que envellirem i morirem. I no és pas pessimisme: és el nostre punt de referència per a saber d’on partim i a on arribarem. Sabem que som en aquest nivell de sofriment. Per això celebrem els moments de tendresa i d’amor, de bellesa i amistat, com a moments sagrats. Una altra conseqüència de tot plegat és que, ja que ens trobem a dins dukha, no tenim per què patir encara més. No tenim per què aferrar-nos a coses que ens facin patir. Cal tallar tot el sofriment que sigui necessari. ARJUNA: De vegades hi ha una idea fixa sobre la realització de la forma precisa del tai-txi. Amb tot, tu ens has ensenyat que si no hi ha escolta interna, en realitat no hi ha autèntica forma. El taoisme es l’art dels canvis, d’adaptar-nos al nostre moment. Com veus aquesta escolta interna dins la forma del tai-txi? TEW: És la part més difícil. Desenvolupar aquella qualitat de la consciència que permet copsar els instants de canvi. Acceptem que tota la vida és canvi en un flux permanent. No hi ha res de fix. Ho sembla, però ni tan sols les idees o les coses ho són. És la veritat de les estacions: hi ha mort, renaixement. El que hi ha és una il·lusió de permanència. Mirem d’harmonitzar-nos en el flux. Hi ha yin i hi ha yang, hi ha nit i dia, ombra i llum, terra i cel, femení i masculí. Malgrat que des de l’intel·lecte això resulta obvi, viure-ho és tota una altra cosa. Hi ha moments de canvi en cada situació, en cada moviment. Això és el que ens ensenya el tai-txi. Dins la forma que fem en tai-txi, per exemple, quan un gest o un moviment ja és ple, si anem un xic més enllà, és massa; hem depassat alguna cosa, ens hem allunyat del nostre centre. Una mica abans, però, encara no és ple. És com en música quan cerquem la nota exacta d’acord amb les lleis de l’harmonia. Quan comprenem aquests moments de canvi, del ple al buit, del yang al yin, aleshores som a la forma. I això ho podem dur a diverses situacions de la vida, a l’intercanvi amb els altres, si he après a escoltar, a rebre, a donar. Aleshores tenim més capacitat de donar espai a algú quan està expressant alguna cosa que demana la nostra atenció i receptivitat, de sortir d’aquella rutina en la qual un parla i l’altra no l’escolta. Així es fan les guerres. És important rebre quan és moment de rebre i donar quan toca donar. Entrevista realitzada per Roser Blanco i Arjuna Peragón © de la traducció: Jordi J. Serra Director d’UBK Ki Dojo Catalunya