AMB PES I AMB SENSE: BUIT I PLE EN LES ARTS INTERNES
En Tai-txi i en Txi-kung , etc., hi ha la qüestió esmentada al títol, en part per les explicacions dels 10 punts essencials de Yang Chenfu i tot allò de substancial i insubstancial. A un nivell inicial sembla un argument assenyat i tothom l’entén; la cosa, però, esdevé molt més envitricollada quan deixem enrere aquest nivell. Se’ns amenaça amb els focs de l’infern si, Déu nos en guard!, pequem greument repartint el pes corporal al 50% a cada cama; però el fet cert és que en cada canvi de pes entre peu i peu hi passem, per l’instant prohibit: l’execrable doble pes! La llàstima és que no pots no passar-hi. En definitiva, això faria que fins l’engominat Poirot sospités que el tema no gira rodó. Ple i buit, doncs, sembla que s’hagi d’allunyar del negociat dels kilograms instal·lats a cada cama i hagi d’entrar en el pelut regne del moviment energètic a les cames i del desplaçament de la massa corporal. Buit i ple, doncs, tindria a veure amb el fet de si la cama s’està omplint de Qi/Jing i massa corporal o si se n’està buidant –ergo amb el sentit del desplaçament cap al peu o cap al Dantien—i no pas amb la distribució de pes en un moment donat. Fins i tot amb una distribució matemàtica del 50% de pes a cada cama no estaríem en doble pes si en una el qi estigués pujant i en l’altra estigués baixant.
Com s’ho fa el Qi per a pujar o baixar? Depèn del desplaçament de la massa, de les forces que hi apliquem. Quan la força -el Jing- puja per una cama, aquesta cama s’està buidant; quan la força, el Qi, baixa per una cama, aquesta cama s’està omplint. En Taijiquan, en les formes, aquest procés és constant. Sempre hi ha una cama omplint-se i l’altra buidant-se en un canvi omnipresent fins a la conclusió, quan saludem. Tot plegat té molt a veure amb allò del KUA. Però això és una altra història.
Deixem per uns instants Homer, March i Tolstoi, i consultem els clàssics del Taijiquan: si hi ha problemes, cerca la solució a les cames. Mentre que aquí bregàvem amb lo rei Pere “Lo Cerimoniós”, el Taijiquan Ching (s.XIV) de Chang San-feng, la mare de tots els clàssics (suposant que el senyor Chang, llegendari creador del Taijiquan, de debò existís, és clar) ens hi il·lustra: “Quan el tempo i la posició no són correctes, el cos entra en desordre; l’error, doncs, cal cercar-lo a les cames i a l’abdomen.” Literal.
Per a matar-ho, si tot d’un plegat t’adones que el Qi no es mou a tronc i braços, és molt probable que estiguis en doble pes i doncs que les dues cames estiguin fent el mateix, normalment, totes dues tirant avall. Tan bon punt en diferencies una de l’altra el tronc i els braços s’alliberen i el Tai-txi, si més no, físicament, es comença a fer palès.
Article de Jordi J. Serra
