HENKA, KAESHI I EL DÈFICIT FISCAL CATALÀ
Benjamin Franklin, en una carta del 1789, reproduí la frase que Daniel Defoe inclogué a The Political History of the Devil, 1726; Defoe la recollí de Christopher Bullock, The Cobbler of Preston, 1716: “En aquest món, de segur no n’hi ha res, tret de la mort i els impostos”. Sala i Martín, el 2026 en féu una versió apel·lant a les constants físiques universals en el sentit que l’únic segur i constant a l’univers és la velocitat de la llum i el dèficit fiscal català. Ergo, la llista fins ara fa: la mort, els impostos, la velocitat de la llum i el dèficit fiscal català. No em tremolaran les cames a afegir-me a aquest selecte parnàs: hi podem sumar l’enorme percentatge de tècniques d’Aikido que ens fallaran! Això, tanmateix, no és pas privatiu de l’Aikido. No ens esquincéssim les vestidures! Això és la normalitat més xarcutera de totes (sic!, TOTES) les arts marcials.
Floyd “Money” Mayweather, l’atleta més ben pagat de tots els temps, campió olimpic de boxa i professional en cinc pesos, s’enfrontà a Manny Pacquiao en el “Combat del segle” el 2 de maig del 2015. Mayweather tenia (si encara el té ho veurem a la revenja enguany) el millor jab de la història, diuen els experts. Però contra Pacquiao en va fallar 200 dels 267 que va intentar. 75% d’errades del seu millor cop! El millor boxador welter del món! Així que ¿com ens presentem aikidoka, judoka, karateka, kungfunaires, grecoromanaires, etc., davant del gran teatre del món? També un altre gran filòsof actual s’hi ha referit fent gala d’una gran brillantor conceptual: “Tothom té un pla fins que li fots la primera hòstia a la cara”, digué l’ínclit Mick Tysson.
Aleshores, què passa quan no te’n surts amb aquell nikyo tan sentidament practicat? O quan en un minirandori amb dos Ukes sempre n’hi ha un que s’ha d’estar esperant perquè trigues més que Rodalies amb el primer? O quan entres el teu shihonage amb aquella fe i Uke te’l bloqueja o et deixa el puny a un dit del nas? Yoshigasaki Sensei va estar totalment d’acord amb la tria del subtítol del seu Aikido: Art del perill, Art de vida; i per a heure-nos-les amb el perill cal consciència (ergo realisme, ergo meditació) i adaptabilitat (ergo capacitat de canvi). Ueshiba mateix deia que Aikido és Takemusu Aiki, la capacitat de creació constant i immediata de tècniques, no pas el recurs immediat a un repertori prèviament integrat. Però mica en mica.
Dins de l’Aikido, més enllà de la repetició constant de tècniques pactades que, poc o molt acaben bé perquè Uke ajusta la resistència per tal que Nage hi pugui reeixir i vagi avançant; més enllà d’aquest nivell inicial bàsic i fonamental –gimnàstic, en diríem—, hi ha altres pràctiques que ens acosten a Takemusu. Es tracta de Henka Waza i Kaeshi Waza. Henka és quan canvies d’una tècnica a una altra perquè tot d’una Uke et bloqueja o t’ataca o… rellisques! Percebre un canvi a l’entorn i actuar eficaçment. Kaeshi són les contratècniques: tu ataques, Uke intenta una tècnica sense acord previ i tu li fas una contratècnica. En tots dos casos trobem que cal gestionar la incertitud, i això ens fa créixer perquè se sembla molt més a la vida real, que és on vius cada dia de cada dia.
Es podrà adduir que si l’execució de la tècnica fos perfecta, llavors no caldria ni Henka ni Kaeshi ni res. Però fes-me cas i parla amb en Mick (ara Jagger): “You Can’t Always Get What You Want”.
Com ho feia anar en Guillem, el llancer?
Ah, sí: “Un conte explicat per un idiota, ple de terrabastall i fúria, i que no té cap sentit”.
Jordi J. Serra
UBK Ki Dojo Catalunya
Dojo-Cho
